 |
| English: Oratory in Anyós, La Massana, Andorra (Photo credit: Wikipedia) |
El Consell General va modificar ara fa uns mesos la Llei qualificada d’immigració.
L’objectiu principal del gabinet demòcrata, impulsor de la reforma, era fomentar la captació del que es coneix com a residents passius. La idea és atreure estrangers que vulguin venir a Andorra a viure, aprofitant les condicions excel·lents que, ningú no ho nega, té el país. No es tracta pas, però, d’un fenomen nou.
Ja fa temps que nombroses persones han escollit el Principat com a lloc per retirar-s’hi, un cop finalitzada la seva vida laboral. S’hi han instal·lat, s’han integrat en la societat i la vida andorranes i, malgrat el que posi en el seu carnet –administrativament parlant són residents passius– la majoria tenen una vida molt i molt activa.
Un bon exemple d’aquesta afirmació el trobem en l’Halina Berthelsen. D’origen danès, amb 69 anys admet que “oficialment estic jubilada” però deixa clar que “faig moltes coses, per voluntat pròpia, no per tenir ingressos”. Així, col·labora de manera intensa en l’Associació de Danesos pel Món, una entitat que vol fomentar la cultura del país escandinau, i habitualment se la pot veure a la botiga benèfica Carisma, que juntament amb altres amigues han obert a la Massana. A més, també escriu articles periodístics en algunes publicacions estrangeres, molts dels quals, justament, sobre el Principat.
L’Halina va arribar a Andorra el 1986. Fins llavors havia treballat al seu país natal i a Espanya com a professora de llengua. El marit, economista i expert en ciències polítiques, es va jubilar i tots dos van apostar per deixar el poble proper a Marbella on vivien per cercar més tranquil·litat. “Teníem alguns amics que vivien a Andorra i els havíem visitat en diverses ocasions”, recorda. El Principat es va convertir en una opció per provar i així ho van fer. Es van comprar un petit apartament a la carretera d’Engolasters per “veure si ens agradava”. No van trigar a adonar-se que l’elecció havia estat la correcta. “Valorem el clima, la natura, la tranquil·litat i la seguretat del país. No tinc por de sortir al carrer o quan estic sola a la botiga. És molt bo per viure”. Un cop convençuts, es van traslladar a l’Aldosa, on viuen “en una casa de fusta”. Actualment, “ens estem sis o set mesos aquí i a l’estiu anem a Dinamarca”.
De més lluny i segurament d’una manera més surrealista van arribar a les Valls la Claire Allcard i el seu marit. D’origen anglès, a començament dels vuitanta vivien a Singapur, però una barra de pa ho va canviar tot. O més ben dit, l’embolcall d’aquella barra de pa. Era un diari amb publicitat d’una empresa immobiliària. Una troballa que va arribar en el moment just, ja que “buscaven gent que estigués interessada a comprar cases a Andorra” i, justament ells es començaven a trobar cansats de les exigències per continuar vivint al país asiàtic. “Cada dos setmanes ens demanaven de renovar el visat”, recorda la Claire, en contrast “amb les facilitats que se’ns van donar des del Govern. Era el primer país on ens deien ‘benvinguts’.”
Ja fa temps que nombroses persones han escollit el Principat com a lloc per retirar-s’hi, un cop finalitzada la seva vida laboral. S’hi han instal·lat, s’han integrat en la societat i la vida andorranes i, malgrat el que posi en el seu carnet –administrativament parlant són residents passius– la majoria tenen una vida molt i molt activa.
Un bon exemple d’aquesta afirmació el trobem en l’Halina Berthelsen. D’origen danès, amb 69 anys admet que “oficialment estic jubilada” però deixa clar que “faig moltes coses, per voluntat pròpia, no per tenir ingressos”. Així, col·labora de manera intensa en l’Associació de Danesos pel Món, una entitat que vol fomentar la cultura del país escandinau, i habitualment se la pot veure a la botiga benèfica Carisma, que juntament amb altres amigues han obert a la Massana. A més, també escriu articles periodístics en algunes publicacions estrangeres, molts dels quals, justament, sobre el Principat.
L’Halina va arribar a Andorra el 1986. Fins llavors havia treballat al seu país natal i a Espanya com a professora de llengua. El marit, economista i expert en ciències polítiques, es va jubilar i tots dos van apostar per deixar el poble proper a Marbella on vivien per cercar més tranquil·litat. “Teníem alguns amics que vivien a Andorra i els havíem visitat en diverses ocasions”, recorda. El Principat es va convertir en una opció per provar i així ho van fer. Es van comprar un petit apartament a la carretera d’Engolasters per “veure si ens agradava”. No van trigar a adonar-se que l’elecció havia estat la correcta. “Valorem el clima, la natura, la tranquil·litat i la seguretat del país. No tinc por de sortir al carrer o quan estic sola a la botiga. És molt bo per viure”. Un cop convençuts, es van traslladar a l’Aldosa, on viuen “en una casa de fusta”. Actualment, “ens estem sis o set mesos aquí i a l’estiu anem a Dinamarca”.
De més lluny i segurament d’una manera més surrealista van arribar a les Valls la Claire Allcard i el seu marit. D’origen anglès, a començament dels vuitanta vivien a Singapur, però una barra de pa ho va canviar tot. O més ben dit, l’embolcall d’aquella barra de pa. Era un diari amb publicitat d’una empresa immobiliària. Una troballa que va arribar en el moment just, ja que “buscaven gent que estigués interessada a comprar cases a Andorra” i, justament ells es començaven a trobar cansats de les exigències per continuar vivint al país asiàtic. “Cada dos setmanes ens demanaven de renovar el visat”, recorda la Claire, en contrast “amb les facilitats que se’ns van donar des del Govern. Era el primer país on ens deien ‘benvinguts’.”
Anuncis efectius
I és que, per la història dels diferents residents passius entrevistats pel Diari, queda clar que les immobiliàries han tingut un paper important fins ara per atreure estrangers. També una publicitat en premsa va ser el detonant de la decisió del Don Madden, que ara viu a Sispony, on va arribar el 1990 per jubilar-se després d’una vida en què, per la seva feina de recerca científica i tecnològica, ha conegut països tan diferents com l’Anglaterra natal, Holanda, Singapur o Ghana.
El Don passava uns dies en una casa d’estiueig que tenia a la localitat alacantina de Xàvia quan “vaig veure la publicitat, vaig trucar i vaig passar una setmana mirant propietats”. Del que va visitar, res no el va convèncer. Del país, en canvi, se’n va enamorar i “vaig decidir comprar el terreny i construir-me jo la casa”. Recorda que “em van encantar les muntanyes, el paisatge, que és i era fantàstic, i el clima, que és perfecte”.
Queda clar que la natura és un dels principals al·licients que els residents passius troben del país. Un altre d’important és la seguretat, com posa en relleu l’Elsa Derham. Ella i el seu marit van treballar molts anys en una empresa de telefonia que els va portar a residir en una llarga llista de llocs: Lima, Nova York, Londres, Praga, Bahrain, Brussel·les o Viena. I també en altres indrets més perillosos, com l’Iraq, Colòmbia o el Caire. “Hem viscut en països molt insegurs, molt perillosos. En canvi, la tranquil·litat que tenim aquí és enorme”, apunta mentre recorda que al seu país natal, el Perú, “no pots sortir al carrer com aquí, amb joies, perquè t’arrisques que se te les emportin”.
Tots dos van recalar a Andorra el 2001. Abans “hi havíem vingut molts cops de vacances, fins que vam veure que una immobiliària tenia un projecte de pisos a Sispony”. I per a l’Elsa es va obrir la possibilitat de complir el desig de “viure en un poble” on, assegura, “veig cada dia animals que baixen a buscar gespa al costat de casa”.
Malgrat que aquests residents passius, oficialment, estan jubilats, la seva vida diària s’allunya molt del que es podria creure. Per exemple, la Claire també col·labora a la botiga Carisma, entre una llarga llista d’activitats. “Sóc voluntària a l’hospital, vaig ser fundadora i ara presidenta dels International Singers i també del Club d’Escriptors. Fins i tot he publicat algun llibre”, explica.
I és que, com apunta la Valerie Rimarenko, “un jubilat treballa igual però sense sou, tot un alliberament, perquè et pots dedicar a moltes coses impossibles de fer quan treballes”. Aquesta anglesa casada amb un ucrainès, des del 2001 va canviar la masia de Sant Pere de Ribes on vivia el matrimoni per una casa de fusta propera a Pal. “Hi havíem vingut com a turistes. Vam pensar que valia la pena provar un altre lloc, diferent però amb un cor similar, perquè ens agrada molt la cultura catalana”, comenta. Ara el marit aprofita el temps lliure per col·laborar amb l’ONG Hope and Home for Children, i ella també es mou força. “Camino hores i hores, veig animals i la natura. També escric i he començat a pintar”, indica. Una passió seva, però, és el patchwork. “Vaig a classe i n’ensenyo, i això m’ha permès fer molts amics”, afirma.
El Don tampoc no s’està gaire quiet a casa. “Passejo molt. Tres cops al dia”, remarca i recorda que “també presideixo l’associació d’excursionisme Has Harrier”. A més del bridge, que no hi pot faltar. A aquest joc de cartes hi juga sovint, igual que l’Elsa. Ella reconeix que, en el seu cas, “sóc més frívola, i penso que, després d’haver treballat molts anys, el que vull és passar-m’ho bé”. I ho compleix. Bridge a banda, participa en les activitats del Club Internacional o en les de la casa pairal de la Massana. A més, el marit, el Michael, “porta l’Església anglicana i jo l’ajudo”. Així, “m’ho passo molt bé; faig tot el que no vaig poder fer quan treballava”.
Els cinc residents passius amb què ha parlat el Diari fa molts anys que són al país. I tenen clar que no es van equivocar en triar Andorra com a lloc de retir. El Don és contundent quan se li pregunta si és o no feliç. “Encara visc aquí, no?”, apunta simplement, al mateix temps que deixa clar que a la seva dona, l’Stella, “també li agrada molt viure aquí”. Ella, explica, “col·labora amb diverses associacions benèfiques” a la vegada que “gaudeix molt amb les flors i la jardineria, cuidant dels tres gats siamesos que tenim o fent joguines i roba de punt per a infants”.
I és que, per la història dels diferents residents passius entrevistats pel Diari, queda clar que les immobiliàries han tingut un paper important fins ara per atreure estrangers. També una publicitat en premsa va ser el detonant de la decisió del Don Madden, que ara viu a Sispony, on va arribar el 1990 per jubilar-se després d’una vida en què, per la seva feina de recerca científica i tecnològica, ha conegut països tan diferents com l’Anglaterra natal, Holanda, Singapur o Ghana.
El Don passava uns dies en una casa d’estiueig que tenia a la localitat alacantina de Xàvia quan “vaig veure la publicitat, vaig trucar i vaig passar una setmana mirant propietats”. Del que va visitar, res no el va convèncer. Del país, en canvi, se’n va enamorar i “vaig decidir comprar el terreny i construir-me jo la casa”. Recorda que “em van encantar les muntanyes, el paisatge, que és i era fantàstic, i el clima, que és perfecte”.
Queda clar que la natura és un dels principals al·licients que els residents passius troben del país. Un altre d’important és la seguretat, com posa en relleu l’Elsa Derham. Ella i el seu marit van treballar molts anys en una empresa de telefonia que els va portar a residir en una llarga llista de llocs: Lima, Nova York, Londres, Praga, Bahrain, Brussel·les o Viena. I també en altres indrets més perillosos, com l’Iraq, Colòmbia o el Caire. “Hem viscut en països molt insegurs, molt perillosos. En canvi, la tranquil·litat que tenim aquí és enorme”, apunta mentre recorda que al seu país natal, el Perú, “no pots sortir al carrer com aquí, amb joies, perquè t’arrisques que se te les emportin”.
Tots dos van recalar a Andorra el 2001. Abans “hi havíem vingut molts cops de vacances, fins que vam veure que una immobiliària tenia un projecte de pisos a Sispony”. I per a l’Elsa es va obrir la possibilitat de complir el desig de “viure en un poble” on, assegura, “veig cada dia animals que baixen a buscar gespa al costat de casa”.
Malgrat que aquests residents passius, oficialment, estan jubilats, la seva vida diària s’allunya molt del que es podria creure. Per exemple, la Claire també col·labora a la botiga Carisma, entre una llarga llista d’activitats. “Sóc voluntària a l’hospital, vaig ser fundadora i ara presidenta dels International Singers i també del Club d’Escriptors. Fins i tot he publicat algun llibre”, explica.
I és que, com apunta la Valerie Rimarenko, “un jubilat treballa igual però sense sou, tot un alliberament, perquè et pots dedicar a moltes coses impossibles de fer quan treballes”. Aquesta anglesa casada amb un ucrainès, des del 2001 va canviar la masia de Sant Pere de Ribes on vivia el matrimoni per una casa de fusta propera a Pal. “Hi havíem vingut com a turistes. Vam pensar que valia la pena provar un altre lloc, diferent però amb un cor similar, perquè ens agrada molt la cultura catalana”, comenta. Ara el marit aprofita el temps lliure per col·laborar amb l’ONG Hope and Home for Children, i ella també es mou força. “Camino hores i hores, veig animals i la natura. També escric i he començat a pintar”, indica. Una passió seva, però, és el patchwork. “Vaig a classe i n’ensenyo, i això m’ha permès fer molts amics”, afirma.
El Don tampoc no s’està gaire quiet a casa. “Passejo molt. Tres cops al dia”, remarca i recorda que “també presideixo l’associació d’excursionisme Has Harrier”. A més del bridge, que no hi pot faltar. A aquest joc de cartes hi juga sovint, igual que l’Elsa. Ella reconeix que, en el seu cas, “sóc més frívola, i penso que, després d’haver treballat molts anys, el que vull és passar-m’ho bé”. I ho compleix. Bridge a banda, participa en les activitats del Club Internacional o en les de la casa pairal de la Massana. A més, el marit, el Michael, “porta l’Església anglicana i jo l’ajudo”. Així, “m’ho passo molt bé; faig tot el que no vaig poder fer quan treballava”.
Els cinc residents passius amb què ha parlat el Diari fa molts anys que són al país. I tenen clar que no es van equivocar en triar Andorra com a lloc de retir. El Don és contundent quan se li pregunta si és o no feliç. “Encara visc aquí, no?”, apunta simplement, al mateix temps que deixa clar que a la seva dona, l’Stella, “també li agrada molt viure aquí”. Ella, explica, “col·labora amb diverses associacions benèfiques” a la vegada que “gaudeix molt amb les flors i la jardineria, cuidant dels tres gats siamesos que tenim o fent joguines i roba de punt per a infants”.
Aconsellen venir
I és amb aquest bagatge d’una llarga sèrie d’anys com a residents passius a Andorra que se’ls pot preguntar si recomanarien provar l’experiència, ara que el Govern vol potenciar aquest fenomen dins de les diferents reformes estructurals que vol impulsar. I tot ells ho tenen molt clar. “Hi he trobat una acollida fantàstica. He viscut en molts països, i Andorra és el que més m’agrada. Ho recomanaria de provar”, assegura la Claire. De la seva banda, la Valerie puntualitza que “no m’agrada dir a la gent què ha de fer amb la seva vida” però, malgrat aquest comentari, reconeix que “parlo molt d’Andorra als amics i a la família”. El Don té clar que també aconsellaria venir al Principat “si el que es vol és estar en un país segur i agradable”.
De manera similar s’expressa l’Elsa. “Jo recomanaria a la gent gran que vinguin. Sé que els joves potser prefereixen la ciutat, però Andorra és perfecta per jubilar-t’hi”, apunta. De la seva banda, l’Halina posa sobre la taula que “és un molt bon país, amb valors que no es troben en altres llocs”. Admet que “potser hi ha el problema de les comunicacions” però entén que aquest hàndicap queda, de lluny, superat per la resta d’avantatges. “Tens una gran tranquil·litat , saps que ningú no et vindrà amb una pistola a casa, que hi ha una bona alimentació. En global, hi ha moltes coses bones per tenir una llar confortable”, explica aquesta resident danesa, que destaca un últim punt: “Hi ha uns serveis per a la gent gran únics a tot el món.” I assegura que “a Dinamarca això es paga i molta gent no hi té accés”. En definitiva, tots podrien perfectament donar suport a una campanya promocional que perseguís incrementar la comunitat de residents passius.
I és amb aquest bagatge d’una llarga sèrie d’anys com a residents passius a Andorra que se’ls pot preguntar si recomanarien provar l’experiència, ara que el Govern vol potenciar aquest fenomen dins de les diferents reformes estructurals que vol impulsar. I tot ells ho tenen molt clar. “Hi he trobat una acollida fantàstica. He viscut en molts països, i Andorra és el que més m’agrada. Ho recomanaria de provar”, assegura la Claire. De la seva banda, la Valerie puntualitza que “no m’agrada dir a la gent què ha de fer amb la seva vida” però, malgrat aquest comentari, reconeix que “parlo molt d’Andorra als amics i a la família”. El Don té clar que també aconsellaria venir al Principat “si el que es vol és estar en un país segur i agradable”.
De manera similar s’expressa l’Elsa. “Jo recomanaria a la gent gran que vinguin. Sé que els joves potser prefereixen la ciutat, però Andorra és perfecta per jubilar-t’hi”, apunta. De la seva banda, l’Halina posa sobre la taula que “és un molt bon país, amb valors que no es troben en altres llocs”. Admet que “potser hi ha el problema de les comunicacions” però entén que aquest hàndicap queda, de lluny, superat per la resta d’avantatges. “Tens una gran tranquil·litat , saps que ningú no et vindrà amb una pistola a casa, que hi ha una bona alimentació. En global, hi ha moltes coses bones per tenir una llar confortable”, explica aquesta resident danesa, que destaca un últim punt: “Hi ha uns serveis per a la gent gran únics a tot el món.” I assegura que “a Dinamarca això es paga i molta gent no hi té accés”. En definitiva, tots podrien perfectament donar suport a una campanya promocional que perseguís incrementar la comunitat de residents passius.
No hay comentarios:
Publicar un comentario